Impulsat per AOC

Ajuntament Totes les administracions
Portada > Història

Història

S'han trobat restes prehistòriques al terme, la qual cosa indica que es trobava habitat des de temps antics.

Després de la Reconquesta, el territori restava sota la jurisdicció del castell de Forès.
 
L'any 1180, el rei Alfons I, el Cast, atorgà Carta de població i franquícia a favor dels seus pobladors. Segons aquest document Saüc, com s'anomenava en aquells moments, quedà constituïda vila reial.

El 1187, el mateix rei donà al Monestir de Santes Creus el privilegi de fer us del jaciment de ciment i del forn de Sarral.
 
Anys més tard, el 1196, els templers adquireixen jurisdicció per primera vegada sobre el territori de Sarral.

L'any 1285, Sarral, que sempre fou part integrant del patrimoni reial, comença a ser senyoriu de Santes Creus. El rei Pere II, el Gran, abans de morir donà al Monestir tots els drets que tenia sobre la vila.

 
 

Cal destacar, en el segle XIV, l'existència d'una nombrosa colònia jueva a la vila. El carrer dels Jueus de Sarral és una joia que val la pena visitar.

Sota la senyoria del Monestir, la vila augmentava en importància i privilegis. Malgrat això, intentava sempre deslligar-se de qualsevol jurisdicció que no fos la reial, la qual cosa aconsegueix l'any 1383, sota el regnat de l'infant Joan, el qual concedeix a la vila molts privilegis, entre ells el de poder utilitzar com a escut propi el de Catalunya, que conserva encara avui.

Durant la Guerra contra Joan II, la vila com molts altres pobles, estigué al costat de la Generalitat. Per aquest motiu l'any 1464, els exèrcits de Joan II, dirigits per l'arquebisbe Pere d'Urrea, destrueixen i incendien la vila, juntament amb l'església romànica .

Durant la Guerra dels Segadors, es posà en contra de Castella , i molts sarralencs, dirigits pel baró de Rocafort , acudiren a la defensa de Cambrils, assetjada per l'exèrcit del marquès de los Vélez, però foren derrotats i molts d'ells, juntament amb el baró de Rocafort, penjats a les muralles d'aquella població.

El 1647, les tropes castellanes destrossen i incendien la vila.

El 1653 el rei Felip IV cedeix el senyoriu de Sarral al marquès de Mortara, en consideració a la seva fidelitat a la Corona i als bons serveis prestats durant la guerra en contra de Catalunya.

Un fill ven la vila, l'any 1698, al noble Cristòfor de Potau. El 1766, la vila es troba en possessió de Pau de Potau, comte de Vallcabra, però un successor de la família Mortara començà un plet per a la recuperació de la vila, la qual cosa aconsegueix l'any 1772.

Estigué sota el domini de la família Mortara fins el 1800, en que morí l'últim descendent sense deixar successió.

Començà aleshores un sorollós plet entre sis pretendents. Tots es creien en dret d'obtenir la possessió de la vila. El plet acabà l'any 1828, en què Sarral s'adjudicà al Comte de la Figueira, de Portugal.

La vila sofrí també els estralls de les guerres carlines, com molts altres pobles de la contrada.

I, finalment, cal fer esment que l'any 1917, sota la direcció del Francesc Maurici Roud i l'Italià Víctor Arcangioli, començà de nou l'explotació de les pedreres d'alabastre, que ja ho havien estat durant els segles setze, disset i divuit.

Fills il·lustres de la vila
Pere Antoni Veciana i Rabassa, fundador dels mossos d'esquadra, la família d'escultors Espinal, començaren la seva obra als tallers d'alabastre, en els segles XVI i XVII. Autors de nombroses obres, sobretot de caire religiós. L'últim membre dels Espinal, morí en començar la segona meitat del segle XIX.